El Regne d’Espanya és una anomalia política en el context de les democràcies liberals europees sortides de la II Guerra Mundial de la guerra contra el feixisme. Entre d’altres per ostentar el sinistre record de II país al món en nombre de víctimes d’una dictadura desaparegudes i /o enterrades en fosses anònimes, gran part de les quals ubicades a Catalunya.
En nombroses ocasions organitzacions internacionals i comitès de la ONU han esmenat la plana als governs espanyols del període post-franquista per la deficient qualitat democràtica en àmbits normatiu, de pràctiques policials, institucional, de la justícia i de respecte dels drets de les víctimes del feixisme, amb especial insistència justament en l’existència encara avui de més de 100.000 desapareguts.
L’any 2021 el Comitè contra la Desaparició Forçada de l’ONU va tornar a criticar la llei d’amnistia del 1977, considerada un “obstacle” per investigar les desaparicions forçades de la guerra del 1936 i de la dictadura franquista i va recordar que el marc normatiu en vigor i la seva aplicació, “encara no s’ajustaven a la Convenció de les Nacions Unides”.
L’any següent el Govern socialista de Pedro Sánchez va aprovar la llei de Memòria democràtica per complir amb els requeriments internacionals.
Una norma on s’esmenta desenes de vegades la fórmula “veritat, reconeixement, reparació i garantia de no repetició” que dedica un extens apartat al dret de les famílies a recuperar les restes dels seus familiars víctimes de la crueltat franquista per donar-los “digna sepultura”. Val a dir que la referència a la “reparació” que la llei ofereix, especifica de manera tan jurídicament sorprenent com gasiva que dita reparació no podrà ser en cap cas “econòmica”.
Acollint-se a la lletra de la llei i davant la inoperància de les institucions a l’hora d’engegar d’ofici una activitat planificada i a llarga escala d’identificació i obertura de fosses, algunes persones emprenen el camí tortuós i re-victimitzador que porta als tribunals.
És el cas de BERNADETA SEDÓ I RIERA que, després de molts tràmits, aconsegueix la documentació relativa a la detenció, empresonament en León l’any 1939 i la condemna en judici sumaríssim i posterior assassinat a Girona del seu avantpassat Sr. Delfí Sedó. També localitza exactament el punt de la fossa comuna del cementiri de Girona on està enterrat des del dia 30 de març de 1.943.
Amb el suport dels advocats Montserrat Vinyets i Benet Salellas porta al jutjat civil la seva demanda de rescatar de la fossa comuna les despulles per donar-los digna sepultura al cementiri del seu poble. A la causa s’hi personen també la fiscalia, la Advocacia general de Estado i el Memorial democràtic. L’advocacia demana el sobreseïment de bona part de les pretensions (reconeixement de la condició de víctima del franquisme i exhumació i trasllat del cadàver) adduint que l’àmbit on reclamar és l’administratiu, reduint així un assumpte de dret i justícia a mer tràmit burocràtic. El Memorial democràtic per la seva banda ni tan sols es presenta a judici. El jutge decideix tanmateix acollir parcialment la demanda però NO en l’apartat que obliga les autoritats a dur a terme l’exhumació.
Publiquem aquí la sentència i el recurs presentats pel lletrat i lletrada de la senyora Sedó, víctima que, mig segle després de la mort del dictador, és obligada a sotmetre a un calvari jurídic i burocràtic per obtenir, no ja justícia, ni reparació, ni garantia de no repetició, si no la simple restitució del cos d’un familiar vilment assassinat per la darrera dictadura feixista europea.
“De la mateixa manera que un Jutjat civil pot ordenar a la Policia Judicial l’execució d’un desnonament d’un habitatge és evident que li pot encarregar altres tasques derivades de la garantia de l’execució d’una exhumació així com de la identificació dels components d’una fossa…”
“L’administració ja ha menystingut, trepitjat i anorreat el dret de reparació de les víctimes no fent res (o fins i tot en el cas de la Generalitat de Catalunya, ometent cap pronunciament o intervenció en aquest procediment), si ara els jutjats també 25 se’n desentenen, s’haurà buidat definitivament el contingut del dret de reparació establert a la llei. Vet-ho aquí, la importància d’aquest expedient…”
[Extrets del recurs presentat pels lletrats Montserrat Vinyets i Benet Salellas]