Després de 50 anys de “democràcia” i dues lleis estatals de memòria destinades – segons els seus promotors – a tancar les ferides de la guerra del 36 i de la dictadura franquista (amb “veritat, justicia, reparació i garantia de no repetició”) constatem cada dia que no només no s’ha fet justicia de cap ni un dels innomblables crims de les humanitat perpetrats pel feixisme en aquestes terres, si no que segueixen intactes l’ordre basat en privilegis de casta i classe i l’arquitectura institucional dissenyada pel dictador i els seus hereus. I la immensa majoria de víctimes no ha rebut ni tan sols un rescabalament moral.
Entre la munió d’episodis que provocarien escàndols majúsculs en qualsevol altre país que hagi patit dictadures acaba d’arribar la noticia de la “restitució a l’estat” del Pazo de Meirás. Mitjançant una inexplicablemente tardana expropiació? Doncs no. Pagant. Recomprant. Regalant més diners i recursos públics a la familia del dictador més sanguinari després d’Hitler.