Intervenció italiana
VAE VICTIS: CRONACA DI UNA BATTAGLIA A BARCELLONA
Articolo pubblicato su Brescia Anticapitalista
Data: 1 marzo 2025Author: Brescia Anticapitalista0 Commenti
«I vinti attendono da noi non solo la rammemorazione del loro dolore, ma anche la riparazione delle ingiustizie passate e il compimento della loro utopia sociale. Un patto segreto ci lega a loro e non ci si può liberare facilmente della loro richiesta, se si vuol restare fedeli al materialismo storico, ossia a una versione della storia come lotta permanente tra gli oppressi e gli oppressori». «Siamo stati attesi sulla terra» per salvare i vinti dall’oblio, ma anche «per continuare la loro lotta di emancipazione »
Walter Benjamin
Queste due bellissime frasi del filosofo tedesco (vittima anche lui, seppur indiretta, della guerra civile spagnola)* potrebbero benissimo essere poste come prefazione al libro di Rolando D’Alessandro, VAE VICTIS, pubblicato in questi giorni a Barcellona. In questo bel libro, con la brillante scrittura a cui ci ha abituato il compagno italo-catalano (che i nostri lettori conoscono sia per alcuni articoli sul nostro blog sia per il libro – Il fantasma dell’islamofobia – che abbiamo pubblicato a puntate l’anno scorso), Rolando ci racconta dettagliatamente le vicende della battaglia, iniziata 15 anni fa a Barcellona, per cercare di “far pagare” allo stato italiano (nato dalla Resistenza, antifascista e bla bla….) il vergognoso “contributo” del fascismo italiano (in termini di aerei, navi, bombe, uomini, denaro, ecc.) alla vittoria del franchismo nella guerra civile del 1936-39, prodromo della Seconda Guerra Mondiale. L’amara ricostruzione di questa battaglia, iniziata da un gruppo di antifascisti italiani residenti nella capitale catalana (tra cui il sottoscritto) e di cui si è parlato abbastanza spesso anche in questo blog, sostenuta dal gruppo che, all’interno dell’allora “Altraitalia“, si era costituito come “Altramemoria” e proseguita poi come campagna “Bombe contro l’impunità“, vi è raccontata con dovizia di particolari e con una certa dose di necessaria ironia (si ride per non piangere, no?). Si parte dalla denuncia penale dello Stato Italiano portata a Madrid 15 anni fa, con la prevedibile negazione del tribunale madrileno, passando per le speranze sorte in seguito all’accettazione della denuncia da parte del tribunale di Barcellona e all’appoggio (più simbolico che concreto) da parte della nuova amministrazione di sinistra guidata da Ada Colau nel 2015, fino alle ripetute delusioni di fronte al vero e proprio “muro di gomma” fatto di silenzi, sottovalutazioni, intoppi burocratici, veri e propri boicottaggi messi in atto non solo, come ci si aspettava, dalle “autorità” spagnole ed italiane (in primis il ministero italiano della difesa), ma, ovviamente (e come dubitarne?), dai mass-media locali, spagnoli ed italiani. L’autore non si sorprende certo dell’ostilità della destra spagnola ed italiana. E nemmeno più di tanto della sostanziale indifferenza (mascherata spesso da un sorriso e una pacca sulla spalla) della sinistra istituzionale (PSC-PSOE, ERC e ICV in testa). Molto più amara è l’esperienza con quella che dovrebbe essere la parte più interessata, per ovvi motivi politici ed etici, a dare risalto a questa vicenda. E cioè la cosiddetta sinistra “radicale”, sia inserita nelle istituzioni (come Podemos-Comuns o la CUP) che esterna alle stesse (dagli anarchici ai vari gruppi marxisti o ai centri sociali). Che, sostanzialmente, al di là di alcune positive eccezioni, non si è differenziata troppo dall’atteggiamento della sinistra moderata, pur esprimendo a parole un grande apprezzamento per il faticoso lavoro svolto da un pugno di militanti. Il racconto del progressivo esaurirsi delle speranze di ottenere giustizia (sia da parte dei due sopravvissuti ai bombardamenti italiani, “titolari” della denuncia, sia da parte dei compagni italiani che si erano assunti il compito di organizzare questa lunga campagna politico-giuridica) non può che creare amarezza in quei pochi che hanno continuato per un quindicennio a farsi carico di incontri, dibattiti, conferenze stampa, ricerche storiche, ecc., con la crescente sensazione di essere “vox clamantis in deserto“. Ma è un’amarezza attenuata dalla consapevolezza di essersi battuti nel senso che intendeva Benjamin, per salvare certo i vinti dall’oblio, ma soprattutto per continuare la loro lotta per l’emancipazione.
Flavio Guidi
*Durante la sua fuga dalla Francia occupata (Benjamin, oltre che comunista, era anche ebreo), riuscì a entrare, nel 1940, nella Spagna franchista, con l’obbiettivo di imbarcarsi per gli USA, dove lo attendevano gli amici della “Scuola di Francoforte”. A Port Bou, appena al di là del confine franco-spagnolo, il 26 settembre, dopo che la polizia spagnola gli ha ritirato il visto di transito, attendendosi l’arresto e la consegna ai nazisti, si suicida.
Carta al Regidor de Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona (2021)
Publiquem les comunicacions establertes al llarg dels anys amb alguns dels responsables de les institucions que haurien de reclamar reparacions a l’estat italià per l’agressió feixista de 1936-39
A regidoria drets civils de l’ajuntament de Barcelona- A l’atenció de Marc Serra
Barcelona, 8 de maig de 2021
Bon dia,
Escric com a membre (que no portaveu ni representant) de la campanya “Bombes d’Impunitat” i del col·lectiu LAICA (Libera Associazione Italo Catalana Antifascista).
Com sabràs som promotors de la proposta d’exigir un rescabalament per part de l’estat italià pels danys provocats per l’Aviazione Legionaria, durant la mal anomenada Guerra Civil, a les ciutats i pobles que van patir l’agressió d’aquesta arma del feixisme internacional.
Un cop entrada la querella penal (l’única oberta a l’estat espanyol pels crims perpetrats pels vencedors de la “guerra civil”) – engegada per iniciativa d’una associació d’italians – en una via morta, associacions i activistes de diversos àmbits vam considerar oportú redirigir la demanda judicial cap a la via civil.
A tal efecte vam recollir material històric i jurídic per fonamentar l’argumentació de la campanya i que es pot consultar en la web “http://www.resistencies.cat/manifest-main/” . En el seu moment representants de l’ajuntament de Barcelona , que ja s’havia personat com a acusació en la querella penal contra l’Aviazione Legionaria, van assegurar que aquesta institució també tiraria endavant la demanda per la via civil davant de tribunals italians.
Recentment també des de l’ajuntament de la Garriga es va manifestar interès per adherir-se a la iniciativa.
Recordem que una resolució de recolzament a la demanda de “Bombes d’impunitat” en diversos municipis catalans havia rebut – arreu – els vots a favor de CUP, ERC i Comuns.
Han passat mesos (i anys) i, malgrat els esporàdics intents d’establir un contacte fluid que permeti un seguiment informat de les diverses actuacions, ens trobem, com a persones i associacions involucrades, amb una greu manca tant d’informació, com d’interlocució.
La total descoordinació entre els diversos subjectes institucionals (Ajuntament de Barcelona, Col·legi d’Advocats) i entitats de la societat civil, juntament amb l’absència de canals de comunicació han fet que la informació de la que disposem s’hagi aconseguit només gràcies a contactes personals.
Conseqüència de tot plegat és que en cap moment hem pogut participar en l’elaboració d’una estratègia legal coherent amb els objectius polítics que ens havíem fixat.
Ens diuen, per exemple – o això ens ha semblat entendre-, que no es pot iniciar un procediment per la via civil fins que no s’hagi acabat el recorregut de la querella penal. Sabem que la conclusió d’aquesta querella haurà de ser forçosament l’arxiu. Sabem que s’ha demanat una ampliació dels terminis processals d’un any i mig, per completar unes investigacions que – a aquestes alçades – només podran servir per certificar la mort dels responsables directes dels bombardeigs. Sabem que els advocats que estan estudiant la demanda civil consideren oportú que sigui presentada per víctimes civils.
El que no sabem és el perquè de tot això. Ni qui decideix o decidirà l’enfoc que s’haurà de donar a la iniciativa.
Així les coses volem manifestar unes quantes reflexions:
– Tant la querella penal com la demanda de pagament de danys a l’estat italià són propostes avançades des de la societat civil, amb una clara intenció política.
– A la institució (siguin ajuntaments o Generalitat) es demanava assumir-ne els costos i la gestió tècnica, en cap cas la definició d’objectius i estratègies.
– Entenem que l’acció institucional té els seus condicionants en termes de requeriments temporals, de marc normatiu, de transmissió burocràtica o de jerarquia.
– La institució ha d’entendre que també les organitzacions de la societat civil tenen els seus mecanismes i dinàmiques, amb els seus requeriments de temps i de motivació. Concretament han d’entendre que no hi ha res més desmovilitzador que el silenci administratiu per a persones que dediquen energies, esforços i sovint els seus escassos recursos econòmics (la web, els viatges, les publicacions, els actes de “bombes d’impunitat” i LAICA són exclusivament a càrrec nostre) a una causa col·lectiva.
Dit això reiterem la proposta d’organitzar una trobada entre les persones i representants institucionals implicats en aquesta iniciativa per veure quin és l’estat de la qüestió (permetent un correcte traspàs a les entitats i associacions que en el seu moment s’hi van adherir) i esbossar una estratègia i uns objectius a curt termini.
Una salutació ben cordial
Rolando d’Alessandro
[Intentarem trametre còpia d’aquest missatge a la Regidoria de Memòria Democràtica de l’Ajuntament de Barcelona i al Memorial Democràtic]