(de Andreu García Ribera. A L’Altre País, núm. 88, Des. 2018.)
Es parla molt de memòria històrica democràtica, exhumació de fosses i de la veritat, la justícia i la reparació que mereixen les víctimes de la dictadura franquista. Fins i tot es legisla sobre aquesta matèria amb més soroll que nous. El Reial decret llei 10/2018 vol exhumar les restes del dictador de la Vall dels Caiguts i convertir aquest espai en un lloc de commemoració, record i homenatge a les víctimes de la contesa. En el seu preàmbul aquesta norma lloa la llei 52/2007, promulgada a l’etapa de José Luis Rodríguez Zapatero, definida una “mostra de la valentia i la fortalesa de les nostres institucions democràtiques per fer front al nostre passat”.
És d’un humor molt negre parlar de la fortalesa i la valentia d’unes institucions que fins a 32 anys després de la mort del dictador no han estat capaces d’iniciar un tímid camí de reivindicació de les víctimes i de reprovació dels símbols i les commemoracions feixistes. L’anomenada Llei de la Memòria Històrica és tardana, i notablement insuficient. Va ser una llei de mínims incapaç de declarar nul·les de ple dret totes les condemnes dels tribunals franquistes i totes les conseqüències derivades d’aquestes condemnes, entre d’altres el brutal espoli econòmic que van patir els vençuts i les seves famílies per l’aplicació de la Llei de Responsabilitats Polítiques de febrer de 1939.
Moltes de les grans fortunes actuals tenen el seu origen en el robatori legalitzat a l’empara d’aquesta llei.
Si els judicis i les condemnes fossin declarats nuls de ple dret, esdevindrien nul·les totes les conseqüències derivades d’aquests actes jurídics (“quod nullum est producit nullum effectum”) i molts patrimonis acumulats il·lícitament haurien de tornar als hereus dels seus propietaris legítims. I no parlem de l’explotació sistemàtica de desenes de milers de presoners polítics, que de manera organitzada la dictadura franquista va utilitzar entre 1937 i 1970, com a força laboral barata pròxima a l’esclavatge. Aquesta força de treball va generar immenses plusvàlues a empreses que avui formen part de la elit de l’oligarquia financera, les empreses de l’IBEX 35. Només per citar tres exemples, recordem que Gas Natural-Fenosa (de la qual va ser conseller Felipe González i avui rebatejada com Naturgy) va néixer el 2009 de la seva fusió d’ambdues empreses i que Fenosa va néixer de la fusió forçosa de l’empresa del franquista Pedro Barrié de la Maza amb Electra Popular Coruñesa, propietat de la família de José Miñones, parlamentari republicà afusellat el 1937 a la Corunya, al Camp de la Rata. Lògicament el que després seria ennoblit per Franco com a Comte de Fenosa, es va quedar l’empresa del diputat assassinat a preu de saldo. OHL, la Companyia de l’exministre d’Hisenda i vicepresident d’assumptes econòmics al govern de Carlos Arias Navarro, Juan Miguel Villar Mir, sorgeix de la fusió d’Obrascón, Huarte i Laín. Una d’aquestes empreses, Huarte, juntament amb Banus, una filial d’Agromán i Construcciones Molán, va ser l’encarregada de construir el Valle de los Caidos amb mà d’obra esclava. Una veritable Memòria Històrica hauria d’obligar que les exhumacions de l’enclavament de Cuelgamuros fossin pagades per aquesta empresa. ACS, la constructora de Florentino Pérez, també es va beneficiar de mà d’obra esclava a través de la seva filial, ara integrada, Dragados y Construcciones.
No són les úniques, serveixin aquestes com a exemple per constatar que diverses empreses de l’IBEX 35 tenen a l’origen de la seva capitalització l’aprofitament de treball esclau. Un origen criminal que una llei de Memòria Històrica digna d’aquest nom hauria d’esclarir, tot exigint-ne el rescabalament. Un informe del juliol del 2014 del Grup de Treball de les Nacions Unides sobre desaparicions involuntàries, va formular 42 recomanacions al govern espanyol en aquesta matèria, posant de manifest l’existència de 150.000 víctimes de desaparicions forçoses encara sense aclarir, milers de robatoris de nadons i 2.831 fosses no exhumades. L’esmentat document expressava que l’aclariment d’aquestes violacions constitueix un DRET ABSOLUT DE LES VÍCTIMES d’acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans, segons el dret internacional són, doncs, delictes imprescriptibles.
Derogació de la llei d’amnistia
Un mínim sentit de justícia reparadora exigeix també la derogació de la Llei 46/77, de 15 d’octubre, inicialment concebuda com a amnistia dels presos antifeixistes. Que però a última hora va incloure dos apartats decisius a l’article 2n de la Llei «Queden inclosos: Els delictes i les faltes que puguin haver comès les autoritats, els funcionaris i els agents de l’ordre públic, amb motiu o ocasió de la investigació i la persecució dels actes inclosos en aquesta llei. Els delictes comesos pels funcionaris i agents de l’ordre públic contra l’exercici dels drets de les persones.” Amb aquesta addició, consensuada amb el PSOE i el PCE, es va transformar l’amnistia dels antifeixistes en una llei de punt final que s’alça com una barrera insalvable per a la investigació dels crims franquistes.
Aquesta llei ha protegit sempre els feixistes i torturadors, també aquells pels quals s’havia sol·licitat extradició en el marc de la “querella argentina”
Governs, siguin del PP o del PSOE, Fiscalia i Audiència Nacional repeteixen com un mantra, a l’uníson: «La Llei d’Amnistia del 1.977 va ser votada amb un ampli suport social i absolut consens polític. En cas de una hipotètica derogació de la Llei d’Amnistia, en aplicació del principi de seguretat jurídica, no podrien ser jutjades persones que durant la seva vigència fossin emparades per aquesta Llei. Els crims i delictes que s’haguessin pogut cometre estan prescrits”. Ja veiem que aquestes excuses xoquen amb la posició de l’ONU i fins i tot amb la pròpia tipificació del delicte de lesa humanitat, definit com un “atac permanent i organitzat contra un grup de població”, i que és imprescriptible.
Cal una memòria de la Transició
Per conèixer la veritat sobre la sagnant i continuada repressió feixista cal acabar amb el mite d’una transició pacífica a la democràcia. Va ser un procés dirigit i pilotat des dels aparells estatals provinents del franquisme (no va tenir cap problema a manifestar-ho així Rodolfo Martín Villa al seu llibre “Una vida al servei de l’Estat”). En aquest període són nombroses les morts, les tortures i les violacions de drets humans produïdes per les forces d’ordre públic, emparades pel sistema judicial, tots dos heretats del feixisme. Assassinats que segueixen coberts per un vel de silenci. Un cas paradigmàtic és el de Manuel García Caparrós, assassinat per un tret policial el 4 de desembre del 1.977 a Màlaga: la Mesa del Congrés va impedir l’any passat que es fessin públics els documents i declaracions de l’expedient, emparant-se en la Llei franquista de Secrets Oficials del 1.968, encara en vigor.
Es tracta d’una llei, redactada en el franquisme, que no imposa un límit temporal a la possibilitat d’accedir als documents d’aquelles matèries classificades com a reservades per raons de risc de seguretat i defensa de l’estat. Per exemple, l’episodi de les bombes nuclears caigudes a Palomares segueix classificat com a secret d’Estat i el que avui se sap sobre això prové de fonts nord-americanes. No és possible una equidistància entre feixisme i antifeixisme, per això mentre la Memòria Democràtica no sigui una Memòria Antifeixista, haurem de patir vexacions com la del passat 2 d’octubre a la festa dels àngels custodis. El comissari de Ciutat Lineal, fill del magistrat del TOP Mariscal de Gant, va convidar en dependències policials el torturador Juan Antonio González Pacheco (Billy el Niño) a una “copa de vi espanyol”. Aquest esbirro té concedides quatre medalles, totes pensionades, pels mèrits acumulats primer a la Brigada Político Social i posteriorment a la guerra bruta. La primera li va ser atorgada el 1972 l’última el 1982. És el cas més conegut, però ni de bon tros l’únic. Els tres policies que van participar en la mort de l’estudiant de dret Enrique Ruano el 1969, abans de jubilar-se com a comissaris, van ser condecorats 26 vegades, la majoria de les condecoracions posteriors al 1975.
Amb aquests maons es va construir el mite de la pacífica i ordenada transició democràtica i sota aquests pressupostos resulta impossible que la Memòria Democràtica no sigui el que és: limitada i mesquina. Per construir una Memòria Antifeixista cal una cosa que es va furtar fa 40 anys: la ruptura democràtica amb el feixisme. Assistim aquest mes a una versió del joc explicarem mentides amb un bombardeig de declaracions i pronunciaments que lloen la magna obra de la Constitució del 78. Ningú voldrà recordar que no va ser elaborada per unes Corts constituents i que la convocatòria es va realitzar a l’empara de la vuitena Llei Fonamental franquista. Cap partit dels concurrents a les eleccions del juny del 1.977 ho va fer amb un projecte de constitució. Van ser convocades i dirigides des de l’aparell estatal encapçalat pel darrer secretari general del Moviment. Es va convalidar sense consulta la monarquia imposada pel Caudillo. El juny del 1.977 hi havia partits que no havien estat legalitzats i presos antifeixistes estaven encara a la presó. Cada dia durant l’elaboració de la vigent Constitució, comandaments de l’exèrcit indicaven què es podia i què no es podia acceptar. Les bandes d’ultradreta protegides per l’estat imposaven un clima de terror. Res d’això no es recordarà, s’edulcorarà la història i s’esborraran tots els fets que no quadrin amb el relat oficial. En aquest context el tractament legal de la Memòria Històrica serà una farsa més destinada a difuminar que l’ADN de la democràcia espanyola actual ens remet en última instància al cop militar de 1936.