El procés d’apropiació, per part dels poders establerts i institucions, de la memòria dels vençuts pel cop d’estat feixista del 18 de juliol de 1936, inici d’un genocidi que va assolir el seu paroxisme en els tres anys de guerra i la immediata postguerra (centenars de milers de morts en els combats, matances de civils, exili di massa, fam emprada com a arma conra la població desafecta el règim), continua sense aturador.
Aquesta performance, patrocinada per un partit de govern que ha estat, des de la transició fins avui, el pilar de l’anòmal regne d’Espanya, resumeix la voluntat d’imposar una narració basada en la negació d’evidències i finalitzada al blanquejament del règim actual.
La retòrica ensucrada i buida que ha acompanyat l’acció (un helicòpter llençant milers de paperets amb poemes sobre la pau, contra la guerra etc. en un dels escenaris dels bombardeigs duts a terme per l’Aviazione Legionaria) s’emmarcava en la campanya institucional anomenada “50 años de libertad”.
Una operació de Marketing tan agressiu com descarat, ja que encara hi ha molts testimonis dels que ha passat a l’estat espanyol en aquests “50 anys de llibertat”: milers de persones torturades, diaris i ràdios tancades manu militari amb acusacions inventades, presons especials, partits il·legalitzats, centenars d’assassinats per grups feixistes, per forces de policia (transitades indemnes, com la judicatura, des de l’aparell franquista al “democràtic”), per mercenaris a sou del ministeri d’interior, desaparicions, repressió violenta de moviments polítics (anarquistes, comunistes revolucionaris, independentistes), sindicals (jornalers, obrers, miners), de protesta social (llei mordassa), o d’expressió (Pablo Hasel i desenes d’altres casos).
Impunitat
Però els 100.000 paperets llençats als turistes del barri Gòtic no han servit només a tapar les vergonyes d’una monarquia escollida i entronitzada per Franco, si no que han afegit una capa a la llosa de impunitat que els actuals governants han col·laborat activament a col·locar damunt del dret de les víctimes de l’agressió feixista a “veritat, justícia, reparació i garantia de no repetició”.
Potser hauria estat més adequat això: un bombardeig d’odes a la impunitat. En efecte, contràriament al que va passar a Xile i Argentina, on les lleis de punt final amb les quals les dictadures s’autoabsolvien van ser derogades, aquí l’amnistia del 78 segueix ben vigent i no qüestionada per ningú, i menys encara per PSOE i els seus – en aquest tema – aliats del PP-VOX. Una llei que ha assegurat que cap torturador, assassí, criminal de guerra, lladre o violador del bàndol franquista no patís cap mena de conseqüència pels seus crims i que, de retruc, ha permès que els privilegis econòmics, de status acumulats pels franquistes i les classes dominants espanyoles durant la dictadura gràcies a l’espoli dels vençuts, el dret de conquesta, la corrupció i fins i tot el treball esclau, seguissin intactes al llarg d’aquesta “50 anys de llibertat”.
Dret internacional?
La performance subvencionada per l’ajuntament de les Copes Amèriques i Fòrmules 1 té un afegitó de cinisme, ignorat per la totalitat de la premsa que s’ha dedicat a reproduir – segons una praxi consolidada del gremi – les notes redactades per l’equip municipal: el context d’indignació internacional per les violacions dels principis fonamentals del dret internacional protagonitzades per EEUU i Israel.
Davant la brutalitat dels atacs contra poblacions civils s’ha aixecat arreu un clam que invoca l’aplicació de les normes i tractats que condemnen els crims de guerra i de lesa humanitat, tot recordant que són crims “imprescriptibles”.
Doncs bé, resulta que els bombardeigs de l’Aviazione Legionaria van ser també a la seva època un crim de guerra, una violació de lleis i pactes. El primer experiment de terrorisme contra població civil practicat des de l’aire en una gran ciutat europea.
(Ir)responsabilitat institucional
El núvol de paperets ha servit per tapar una altra anomalia: les institucions representatives – en un estat de dret – de la ciutadania barcelonesa, afectada per aquells crims que violaven el dret internacional, Ajuntament[i] i Generalitat, que tenen el DEURE d’acompanyar les víctimes i familiars en accions judicials encaminades a obtenir un rescabalament (tal com està passant avui dia a Itàlia amb les reclamacions contra l’estat alemany per fets de la II GM), han impedit per activa i per passiva que la “seva” ciutadania obtingués ni que fos una mica de justícia, ni que fos d’un tribunal estranger.
Tant l’una com l’altra entitat s’han negat a fer res en aquest sentit, TOT I UN INFORME JURÍDIC que argumentava la viabilitat d’una demanda per responsabilitat civil contra l’estat italià pels crims perpetrats per l’aviació del que llavors era el govern legal d’aquell país. Malgrat la solidesa del raonament (basat en una sentència del Tribunal Constitucional italià de 2014) i la facilitat del procediment (bàsicament uns poders a un lletrat italià que presentés la demanda a un tribunal de Roma), les persones i col·lectius que han formulat aquesta proposta s’han trobat portes tancades i silencis com a resposta.
Una premsa mesella, uns partits cada cop més orfes d’una cultura democràtica, encara que formal, una societat confosa per allaus de missatges incoherents i falses urgències han permès que aquesta actuació que, de fet, constitueix un autèntic escarni a la memòria de les víctimes i al seu dret a veritat i justícia, s’hagi vist com una simpàtica iniciativa de gent civilitzada i políticament correcta.
[i] L’Ajuntament de Barcelona es va personar, quan Jaume Asens era regidor, en la causa penal oberta per iniciativa de dues víctimes de la Barceloneta. Després de la marxa de l’Asens van tornar el desinterès si els silencis. La Generalitat ni això.