El dia 22 de gener de 2012 la Sala 10 de l’Audiència Provincial de Barcelona feia pública la interlocutòria 632/2012.
Amb ella admetia a tràmit la querella presentada per un grapat d’italians residents a Catalunya que recolzaven la denuncia d’Alfons Canovas i Anna Raya, veïnes de la Barceloneta afectades, contra els membres de l’Aviazione Legionaria responsables dels bombardeigs de la ciutat de Barcelona l’any 1938.
Uns atacs que formaven part de la primera campanya d’incursions aèries de la historia obertament destinades a castigar la població civil d’una gran ciutat en territori europeu. Les tones de bombes llançades per l’aviació legionària de Mussolini sobre la capital catalana, Barcelona, tenien l’objectiu declarat de terroritzar la població per forçar-ne la rendició als militars aixecats.
L’Audiència Provincial va qualificar les destruccions i els milers de morts provocades com a “crims de lesa humanitat”.
Va ser el primer judici obert, i fins l’ara l’únic, a l’estat espanyol pels crims comesos durant la guerra de 1936/1939 per les tropes colpistes i els seus aliats nazi-feixistes.
La República Italiana sorgida de la derrota del règim mussolinià mai ha reconegut cap responsabilitat institucional per aquells fets.
Les víctimes i les seves famílies, mai rebrien reparacions (únics entre tots els agredits per les armes italianes durant i abans la II GM) per les morts, la destrucció i el pesat llegat polític infligit per les armes italianes, sinó que pagarien, fins al 1967, a la nova república transalpina, el material bèl·lic, venut pel Duce al Caudillo: les bombes llançades sobre Barcelona van ser pagades religiosament, fins a l’última lira, pels catalans.
L’objectiu del col·lectiu promotor de la iniciativa judicial era provocar una esquerda en el mur d’impunitat aixecat amb la llei d’amnistia de 1977 i reforçat per un marc legal i institucional que blinda els privilegis dels hereus del nacionalcatolicisme a través de la narració d’una “transició exemplar”, promoguda per un formidable aparell de propaganda que, amb el pas del temps i la imposició d’una “omertà” social han esborrat la memòria dels centenars de milers de morts civils, les tortures, les massacres, la fam i la violència sexual utilitzades com a armes de guerra, la repressió i les execucions, els més de 100.000 cossos anònims encara enterrats en fosses comunes, la no devolució dels béns robats, la manca de reconeixement dels partisans com a combatents legítims i l’absència del més mínim gest de purga dels aparells repressius —policia, exèrcit, poder judicial—.
Tanmateix aquella iniciativa, que s’havia obert pas gràcies a l’interès personal de juristes democràtics com a Jaume Asens – que va redactar la querella – i Santiago Vidal (un dels jutges autor de la interlocutòria d’admissió a tràmit) va continuar enmig del desinterès i la reticència, si no hostilitat més o menys dissimulada, de mitjans de comunicació i institucions, i només amb el tebi suport d’alguns partits d’esquerres i moviments socials.
A través d’una successió burocràtica d’investigacions fallides als hermètics arxius de les “administracions de la força” (policies, exèrcit i aparell de justícia) espanyoles, i de comissions rogatòries repetidament ignorades pels tribunals italians, la instrucció s’ha allargat per 14 anys, fins que, a començament de gener de 2026 un jutge de Roma comunica que tots els aviadors implicats en el cas són, definitivament o pretesament, morts. La jutgessa espanyola encarregada de la instrucció de la causa dicta un auto de “Conclusión del procedimiento sumario 1/2013 sección D sin procesamiento” amb l’aprovació de la fiscalia.
Amb fredor funcionarial queda col·locada així una última pedra en el túmul jurídic erigit damunt dels drets de les víctimes catalanes i espanyoles del feixisme a la veritat, el reconeixement, la reparació i la garantia de no repetició. Una aberració — sorgida i crescuda al cor d’Europa — que explica en gran mesura l’origen de l’actual desfiguració de tota norma bàsica de la legalitat internacional, amb genocidis, violacions massives de les cartes universals dels drets humans, polítics i civils, amb un retorn a la llei sense adorns del més fort.
Les institucions de la república democràtica italiana, nascuda de la Resistència, ni tan sols han demanat perdó per aquell atac infame i els milers de morts causades.
Com tampoc ho han fet les de la monarquia borbònica espanyola.
La Generalitat catalana, legalment hereva de l’administració que va denunciar la barbàrie dels bombardejos aeris en aquell moment, per la seva banda roman en silenci, per complicitat o incompetència, depenent de qui la presideixi: els diversos governs que l’han presidida des de 2012 dins avui han sempre ignorat la invitació que la Sala 10 de l’Audiència Provincial de Barcelona va adreçar – al gener de 2012 – a la institució per tal que es presentés com a acusació particular en el procediment.
Alguns membres d’”Altramemoria”